M'estic buscant
entre un garbuix de batecs
pels carrers dels sentiments,
alguns vuits i d'altes plens
però que sempre marquen
la sensació d'haver-los viscut
encara que siguin nous,
encara que sempre em juri
que mai em tornaran a fer mal
i que la pròxima vegada
aniré amb els ulls més oberts
i el cor tancat
per no patir,
ni ser el ninot de ningú
i la de fàcil ferir,
però què voleu,
encara que la vida em doni cops
jo no puc pas canviar
i a vegades,
la fortalesa es trenca
i jo,
sols puc plorar
fins que l'última llàgrima surt
i em diu,
que ja tot ha passat.
Si tot tingués resposta,
no hi hauria pregunta
ni badaria la boca
i els camins,
sols tindrien un sentit
en línia recta.
El prohibit no existiria
perquè tot seria tan senzill
com canviar de vorera
sense que ningú,
et preguntés
ni per què,
ni per qui
i l'únic problema seria
poder gaudir
del que el temps ens dóna
i deixar passar les hores,
com si fossin sospirs.
Sospirs que mai pregunten,
quan han de dir que sí.
No tot s'acaba allà
on comença,
de vegades no hi ha fi
si una mà agafa a una altra
i se l'emporta
i li diu,
que amb poca cosa es conforma
perquè per respirar sols necessita aire
i una boca
enganxada
allà on es despulla la mirada
quan ningú més ens mira
i la vergonya no existeix,
perquè el desig tremola
i l'instint ens guia.
Els dubtes,
arraulits en un racó
prenen paciència
perquè saben,
que quan dues boques callen
a dos centímetres,
ells,
ja no existeixen.
Amb tu
la meva imaginació
té noves paraules
per definir el que seria
tocar-te amb un sol dit
i dibuixar-te onades
quan l'hivern en sigui
allò que el fred,
faci tremolar l'esperit
i tingui ganes de més
però s'hagi d'esperar
a què torni a fer bon temps
per a poder tornar a ser nen
i gaudir d'estimar
sense amagar-se de ningú.
Perquè amb tu,
la meva imaginació
té noves paraules,
però sempre
amb el meu secret,
aquell que es toca
amb un sol dit
i sempre dibuixa onades
encara que l'hivern,
aquest any,
en sigui fred.
Encara no sé que és el silenci
perquè afortunadament
amb tot em batega el cor
i dins d'ell
hi ha mil paraules
plenes de sensacions,
que fan que tot sigui soroll.
Una remor de sensacions
que sempre m'acompanyen
entre el somriure i el dolor,
la llàgrima i la decisió
de caminar cada dia una passa,
per no perdre mai el nord.
Però si el perdo,
res no és el que ahir
la importància li donava,
per que a vegades,
uns segons són suficients
per entendre
que no hi ha riure perpetu
ni llàgrima que no cremi,
quan s'eixuga en la galta.
Per sort,
recordem poc el dolor
perquè viure així seria difícil.
La condició humana
és estranya i a la vegada,
fantàstica.
Shhhhhhhh
és l'hora,
ara toca somiar
de les teves mans,
al no obrir la boca.
Digues-li com vulguis,
però el desig
mai es pot dissimular
ni amagar,
ni disfressar,
per què la lluïssor als ulls
sempre ens delata
i es converteix amb l'arma
que ens mata
i ens deixa febles
amb poca força per pensar,
però no importa.
Perquè,
si d'alguna cosa hem de morir
que sigui perquè el cor ens batega,
per la carícia que ens fa sentir
i aquells petons
que li diuen a l'ànima,
que hi ha gent que s'estima
sense dir ni una paraula.
Diuen que interessant es torna
el que a poc a poc es descobreix,
allò que ens inquieta
i ens fa anar de corcoll.
Amb el que es pensa
sense pensar
i ve a la ment,
per fer bategar el cor.
El que porta un polsim de màgia
i ens convida a somiar que som
quelcom que algú s'estima,
considera o simplement
aquell que la curiositat
li ha fet un lloc,
en un minut de la seva vida.
Qui sap si un instant
o l'eternitat sencera,
interessant és allò que batega
i sempre ho fa fort,
prioritat absoluta,
doncs sempre té pressa
per ser important
i no qualsevol cosa.
No cal que sigui molt gran,
a vegades una simple mirada
un que tal estàs,
o un bon dia
ja resulta interessant.
Sempre acompanyat de la teva boca,
per suposat.
