No sé si sabré dir-te
que em fas falta,
que necessitaré d'allò
que no es diu amb paraula
i espera per inèrcia
a tothora l'ànima.
Que a la nit,
li mancarà una estrella
i per sempre un somriure
que indueix a la màgia.
Avui és,
com si l'aigua del mar
es tornés dolça,
la primavera freda
i respirar,
una costum passatgera.
Un dia,
vas decidir trencar
el vincle que ens unia
i em vas dir,
que no necessitaves
de la meva paraula,
de la meva carícia,
ni la meva ombra.
Ara,
no sé si sabré dir-te
que em fas falta,
però intentaré dibuixar poesia
per explicar-te la història,
d'algú que encara somia
que l'aigua del nostre mar,
es torna salada.
Però no sé si sabré dir-te
que avui em fas falta
dins d'una primavera freda
que necessita del teu somriure,
per sempre fer màgia.
Algú compta les hores.
Al carrer ja és tot apunt.
Ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
Li han dit que hi ha algú
que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes,
sense necessitat de mirar-te als ulls.
Pensa que això és impossible,
que ningú en té aquesta virtut
i innocent com un nen petit
obre la seva ment,
al que fins ara li era ocult.
I es descobreix enganxat a sensacions
que sembla que s'hagin escrit per ell.
Res més enllà.
Tothom té sentiments
dibuixats a flor de pell.
El que ell no sap
ni sap ningú,
és que no hi ha màgia.
Ella mai serà algú.
Sols un instant perdut
on les lletres troben la paraula
en un obrir i tancar d'ulls.
Li han dit que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes
quan ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
Hi ha una part del dia
on somio que la teva ombra
és la meva companya.
M'acaricia l'esquena
i dibuixa somriures
en la meva boca.
Em porta lluny
on no hi ha cap problema
i em diu a cau d'orella
que sé fer màgia.
No sé si diu mentides,
doncs no en conec d'altra
que vingui a les nits
a dir que sóc seva.
Tanco els ulls
i me'n fio d'on em porta.
Amb els anys,
s'ha guanyat el títol
de guia en la fosca.
Qui sap on és ara amagada
i si aquesta nit tornarà
a dur-me,
on la lluna n'és guardiana.
Jo l'espero com sempre,
entre l'estrella del cel
i la seva boca
allí on sempre diu,
que en faig màgia
sense pronunciar paraula.
Escoltant-te en la llunyania
m'imagino la teva veu trencada,
dient-me que la teva vida
ja no té màgia
i les ganes de somriure
han fugit de la teva ànima.
Cada dia somies que la tristesa
marxa quan el sol arriba
i venen nous colors
que inunden,
una altra matinada.
Que les llàgrimes no són penyora
que cap peatge paga
i que surten d'alegria per gaudir
de qualsevol rialla
encara que aquesta,
en sigui petita.
Per que no hi ha diners
per comprar
cap minut de la nostra vida.
Llavors ja saps que has de fer.
Eixugar la llàgrima,
cosir la veu trencada
i dir-li al teu cor
que encara has de donar molta guerra.
Qui sap,
potser sense tu saber-ho
hi ha algú que ja t'estima.
L'espero sempre a la mateixa hora,
asseguda.
Ella m'ensenya a retallar les teves formes
de manera descarada
i sense dir paraula,
li obro la boca per ensenyar-li
a ser muda.
La paciència és una virtut
que amb tu perd costum,
a la llum de la lluna.
No puc desaprofitar ni minut
quan la gana em crida,
el moment arriba
i la nit no és eterna.
No sigui que la oportunitat
no torni mai més a ser nostra
i s'oblidi d'aquella que un dia,
va morir per tu en la fosca.
Tancaré els ulls
i pensaré que de nou ets meva
dibuixant fantasies
amb els dits d'una estrella,
on s'il·luminen cels
enamorats de llunes eternes,
somriures dolços
i carícies perpètues,
on morir per tu
no sigui una fal·làcia
retallada en la fosca,
sinó realitat compartida.
En els estels de la mirada
vaig recórrer el teu cel.
Ulls foscos
en nit de mel
on els somnis començaven,
pels perfums de la carn.
Aquella que no es veia
però s'imaginava
en tots els detalls,
sentint l'escalfor d'unes mans
que pressa tenien,
per comprovar-ne cada pam.
Però elles no vingueren
i preses de la seva timidesa
les estrelles ens digueren
que sols volien amants.
Qui sap si la propera vegada
ens agafaran
i construiran nous cels
on poder passejar,
les pauses dels desitjos
que un dia van crear
aquells ulls foscos
en nit de mel.
Aquella que no es veia
però s'imaginava,
amb tots els detalls.
De la llum que em guia.
De les ganes que em sobren.
De l'amor que m'omple,
de tot plegat,
surt la guspira que fa màgia.
Alguna cosa falla.
D'alguna en dic mentida,
doncs fa temps que no s'encén,
per atiar flama.
Serà que de sentit únic camino,
que respiro de la mateixa manera,
que aviat oblido que estimo
quan en mig de la nit
necessito de carícia.
Saps que faré?
Esperaré asseguda
a que la llengua,
em vinguis a mossegar.
Per que d'on en surt la màgia
s'encén guspira
difícil d'apagar.
No tinguis pressa,
aquesta és un estat
que m'encanta al teu costat.
Si tu en tens ganes,
jo tinc del tot el temps per disposar
de les teves paraules.
Els actes,
ja es descobriran.
