Sense saber com

I vas creuar el cel amb poca cosa.
No necessitaves equipatge
per volar fins un paisatge
tenyit de desig viu.
En un moment precís
el que no era va tornar
i les mans tocaren formes
oblidades fins aquell instant.
Si una imatge val més que mil paraules
callar es fa per intuïció.
Els ulls ja marquen camí
resseguint en línia fina
el que no és necessari dir.
La pressa es va tornar pausa
i l'instant petits sospirs,
la imaginació ja no em calia
doncs et tenia, tot per mi.
Definitivament,
el temps va fer una pausa
i ens va mostrar el recer
de quedar-nos sense roba,
sense necessitat de res més.
En sec,
sense saber com
la màgia torna i creix.
I com bombolla que no esclata
es contempla extasiada
per recordar-la quan no hi és.
Amb tu,
fer l'amor no té paraula.
No en necessita per cert.
Doncs el silenci és la pauta
on es mou el sentiment.
I vas creuar el cel amb poca cosa.
La meva ànima
i el meu instint
foren el mapa
que ens guiaria,
fins on s'apaguen els llums de nit.
No necessitaves equipatge
per volar fins un paisatge
tenyit de desig viu.

Sempre vas ser cec

No et donaré el gust de que pensis

que encara continues sent algú.
Et vaig oblidar 
des del primer moment
que tu vas oblidar-me.
Les regles les vas marcar tu.
Sense preguntar.
Sense demanar opinió
vas agafar i vas marxar lluny,
on les meves llàgrimes
no et mullessin l'ànima.
Potser tenies por d'ofegar-te
ja que no saps nedar 
en les penes dels altres.
Em vas deixar en un camí
sense cap indicació
i no et va importar si em perdia 
entre la crueltat més salvatge.
No tinguis por,
no vinc a matar-te.
No vaga la pena el temps necessari
de brandar espasa i ferir-te.
Sols voldria dir-te
que et desitjo un futur millor
que el que tu vas donar-me,
i que la valentia
no es compra,
en la persona,
ve donada de sèrie.
Llàstima que això no ho vas entendre
per que sempre vas ser cec
a allò que mai va tenir trampes.
Quan tornis a jugar
explica bé les regles.
La gent té sentiments
que potser vol guardar-se.
No et donaré el gust de que pensis,
que encara continues sent algú.
Et vaig oblidar 
des del primer moment
que tu vas oblidar-me.

Melmelada de maduixa

Asseguda,
en punyent conversa
s'unta la paraula.
On la mirada,
importa tant com el tacte.
S'inicia amb la subtilesa
on la cama ensenya
el que comença i acaba,
per trobar allí l'oasi
que potser ens salva.
La textura és mereixedora
de l'espera
i gaudir d'ella,
on la luxúria es perd en la vista.
En els dits rellisca
melmelada de maduixa
i no s'atura,
buscant als desitjos sortida.
La llengua tasta
la pell humida,
simplement, nua.
Així li agrada
dolça,
serena
i atrevida,
de vermell pintada.
Asseguda
en punyent conversa,
s'unta la paraula
on la llengua tasta
humida,
melmelada.

Camins sense retorn

No corris tant,
que l'amor s'ennuega amb la pressa
i no li dona temps a creure
que pot estimar.
Hi ha camins sense reton.
Hi ha reton de camins,
que es creien esborrats
on les passes són enginy
per oblidar-nos del passat.
On hi va haver sentiment
ara, hi ha paper esguerrat.
Amb una signatura d'aquell 
que va empenyorar el seu cor,
i ara es mostra valent
per què no sap el que fer
amb el que té entre les mans.
I el silenci és la resposta 
a les seves decisions,
doncs la paraula que abans cridava
ara el fa callar.
El temps no és poeta
fora de la seva mar
i navegar ja es prou difícil
si no hi ha camí marcat.
Hi ha camins sense retorn
i d'altres,
encara per caminar.
No corris tant,
que l'amor s'ennuega amb la pressa
i no li dona temps a creure
que pot estimar.

Et dibuixaré il·lusions en la pell

Que ningú et vengui la por al desconegut.
Totes les veritats ja són escrites
i les mentides disfressades de realitats.
La màgia de la nit 
té poders increïbles
que algun dia t'explicaré.
Et dibuixaré il·lusions en la pell
que ja no podràs esborrar.
I als llavis hi deixaré
fruita madura,
per que la puguis tastar.
Ens vestirem 
d'allò que porten els somnis a mitja nit.
I farem córrer cosses dolces
per les nostres mans,
esperant que les intencions
creixin i es facin grans.
Quan ens trobi la matinada
ja sense esperit
li direm que ens deixi dormir,
que el dia arribi tard,
i ens deixi gaudir de nou
del que no es pot aturar.
Doncs sols d'imaginar
on em porta l'instint,
deixo volar la imaginació
i demano si-us-plau
que el dia no arribi mai.
Et dibuixaré il·lusions en la pell
per que si et perds,
et sigui fàcil de trobar
el que un dia hem vas dir
quan la màgia de la nit
ens va robar l'esperit.
Doncs sols d'imaginar...

Vas destapar el secret

Vas destapar el secret
d'allò que tothom ja sabia.
Per què hi ha coses
que per molt guardades que estiguin
sempre surten a passejar.
La veritat té cames
i no és fàcil d'aturar.
Quan he volgut cridar
no m'ha sortit la veu
i he tingut que arrencar-me l'ànima
per esborrar-te.
I el cor,
ha començat de nou
a bategar.
Una glopada d'aire fresc
ha vingut a mi de sobte
i m'ha ajudat a veure,
que sense tu també puc caminar
i viure.
Potser alguna vegada
les llàgrimes em faran aturar,
però sols serà un instant.
El just per adonar-me
que tot té una importància relativa,
que tot camí es pot refer,
que la vida no té sols una sortida,
i que tu per mi,
ja ets el punt i apart
d'aquella línia. 
Aquella línia que vas ser
i ja no ets.
Vas destapar el secret
d'allò que tothom ja sabia
i ara, 
ja no ets res més.

Espera que penso

Ja fa dies que penso
que el temps de mi s'ha oblidat.
Tot té el seu espai
amb els passos caminats
amb els peus de l'altra gent.
Tot menys jo,
que ja no sé com es fa.
Posar el peu darrera l'altre
no em serveix per avançar.
Potser per que em vaig quedar allí
en aquell instant,
on plegats vam oblidar
el nostre nom i el que diran.
On la foscor ens va fer presoners
del desig de continuar
i el silenci ens va guiar,
sense necessitat de res més.
Potser, qui sap,
si sols volíem ser cecs
de cossos despullats.
Espera que penso
si tot això ja va passar,
per què encara recordo
el que en la pell em vas deixar?
Serà que potser amb tu
vaig començar a caminar
per un cel ple d'estrelles
on no necessitava dels ulls
per saber on anar.
Al cor ho porto tatuat
per sempre més
per no tornar mai a pensar
que dels errors se n'aprèn 
si ho volem intentar.
Demà,
quan deixis de somiar
ja no sabràs qui sóc.
Ni falta que et farà.