Ho saps.
Amb allò que t'inquieta.
Humida en la seva caixeta
inicia aventures,
de nena dolenta.
D'on t'imagines que sóc?
De moments tots anem vestits
fins que la calor ens pot.
Traient-te la llengua t'ensenyaré,
que la vida és el meu joc.
Desitjaria ser...
La que et roba el cor.
La que et menja la boca.
La que et fa l'amor
sense importar-te quan,
ni on.
Ho sento.
No et volia espantar.
Sols et volia dir,
el que les altres pensen
i tu vols sentir.
La caixeta té una tapa fàcil d'obrir.
Sols la paraula màgia has de dir.
I aquesta s'obrirà sense cap requisit.
Tu demana.
Així és l'instint.
Fer i deixar fer.
Sóc tota teva.
Sols mentre jo,
pugui decidir,
l'amor serà el bocí
que et deixaré tastar
i si vols,
sempre,
repetir.
Les ombres ens ensenyen
que les imatges,
van acompanyades de foscor.
A vegades,
podem ser titelles,
sense control.
En el teu desig em desfaré,
si tu ho vols.
No sóc el cel estrellat,
però potser seré
alguna cosa que et pot guiar.
El que et pot fer imaginar.
Somiar.
Lluitar.
Estimar...
Sentiments creuats
que potser mai del tot,
nostres seran.
Quan et tingui al meu costat
el pròxim cop
a cau d'orella et diré
que t'estimo és,
de petons i llàgrimes
un conglomerat.
Aquesta nit,
et vull al meu costat.
Vindràs?
Em van explicar una història
d'arbres sense fulles,
de branques seques i arrugades,
que en mig d'un estany descansen.
Pensen ingenus,
que banyades per l'aigua fresca
les seves fulles,
tornaran en primavera.
Ells així es quedaran
i no ho saben.
Doncs la seva bellesa
sempre serà,
el que mostra la nuesa
que els nostres ulls no veuen.
No hi ha res més bonic
que no intentar disfressar,
el que tenim,
per naturalesa.
De silueta dibuixada
enmig de nit serena
recordo una esquena
quan vaig arribar a tocar-te,
per primer cop.
M'esperaves.
Feia tard i a pesar del fred,
vaig tenir calor.
Aquest,
el meu, teu, primer record.
La cervesa era freda.
En vaig fer un glop.
Els teus ulls intrigats,
preguntaven qui era jo.
Vas anar formulant preguntes
i així em vas portar al teu món
on les aventures eren eternes
dins del batec del teu cor.
Però encara em faltava descobrir
la sorpresa més gran.
Vas formular un desig
sense importar-te la resposta.
El petó que et vas endur
va ser un punt de sortida.
Benvingut a la meva vida.
El primer pas de la carrera.
La primera lletra del poema.
L'inici d'experimentar
una cosa nova,
que es deixa modelar.
A vegades em preguntes
que d'on he sortit
i jo et contesto que potser tu,
em vas crear.
No sabia molt bé qui era
fins que et vaig trobar.
La teva porta era oberta
i jo,
m'hi vaig colar.
Benvinguda l'ocasió,
que no penso deixar escapar.
El desig és una aventura
on no m'importa arriscar.
Entre cossos mutilats
on l'ànima s'ha evaporat
et recordo les paraules
que vas cridar.
No oblidaré mai les teves promeses,
els teus detalls.
L'odi no serà,
allò que m'impedeixi volar.
Necessito ser
el que mai de mi s'esborrarà.
Un JO en majúscula,
per afrontar adversitats.
Ningú ho sap,
que al nàixer,
vaig estar a punt de morir.
Des del primer dia sóc
corresponsal de guerra
de qualsevol destí...
Ja estic avesada a tot
fins i tot a patir el que no es escrit.
Buscaré una tireta
que em pugui guarir.
Cada dia hi ha més guerres que patir.
M'agradaria ser per un instant
allò que creix i ningú pot parar.
Caminaré portant un llençol blanc
per intentar, que la meva guerra,
es torni pau.
Amb tu,
per suposat.
Ningú camina a cegues
sense un pigall.
Demana per aquesta boca
i et serà concedit.
Jo tinc el cor roent
i busco qui el refredi
enmig d'un gel calent
que em desfaci l'esperit.
Tinc poder de concedir desitjos
si no són molt complicats.
De tres en tres,
són la meva especialitat.
Dels que són dolços
i en la boca es desfan
saps, que en tinc els dits pelats.
Quan la lluna arriba al cel
no tinc por de cridar,
que jo per tu seré
el que algun dia serà,
et farà somiar despert.
I encara que sigui difícil de creure
la màgia funciona així.
No tot lo que es toca es pot veure.
No tot el que es sent es pot mesurar,
com el que es toca amb els dits.
Creure és viure.
I viure és somiar.
Tu sempre fas
que els meus
és facin realitat.
O no?
Qui sap...
Érem dos nens buscant refugi.
Obrint portes,
tancades pel temps.
No necessitàvem guia.
Els nostres cossos,
ens els coneixíem molt bé.
De petons florits
plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre,
a repetir.
Però lo fàcil no porta al desig.
Sobrava la roba.
La llum es va tancar.
I com si els meus dits toquessin melodia
vaig recórrer,
el que els dies,
no m'havien fet oblidar.
Sensual.
Dolça.
La meva boca va començar a buscar
la font del plaer,
que un dia em van regalar.
I com per desgràcia,
no hi ha inici sense fi,
l'èxtasi ens va a venir a buscar
fins fer-nos dormir.
Intentaré tornar a somiar
que de petons florits
en plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre,
a repetir.
