Com anar a la guerra...

Potser un petit pas no significa res.
I la lluita diària una debilitat...
Però jo no sé fer-ho d'altra manera,
que contemplant la realitat.
Cada dia és una perspectiva nova.
Un sentiment pròsper que creix.
El que m'ajuda a sortir del llit
i pensar que el meu jo,
d'alguna cosa serveix.
Per molt que la gent ho intenti,
i em trepitgi a cada instant,
tinc un "tu" una mica gran,
que sura enmig de tot aquest mar.
I encara que potser pensis,
que em falta un pèl de modèstia,
el mostrar-me tal com sóc,
m'ha portat a aquesta guerra.
No pateixis.
Vaig ben armada.
Innocència d'infant.
Experiència d'adult.
Paciència de gent gran.
Sols em falta esperar,
de nou,
les ganes de tornar a lluitar. 

El món per un forat

Res és teu.
Ni tu mateixa.
Ni l'aire que respires,
doncs no te l'has guanyat.
El teu cos queda difuminat,
darrere aquesta túnica,
que amaga el teu pecat.
El pecat de ser dona, 
de patir,
de tenir fills i sentir.
De voler ser algú,
quan aquest algú t'ha eliminat.
En el seu món, 
tu no ets res
quan ells parlen al teu voltant.
La llibertat és un sentiment,
que tu mai arribaràs a provar.
Lluitaràs,
ploraràs i cridaràs,
però ningú et sentirà.
La teva veu forma part
d'un record del passat.
I que més dona,
si el teu destí ja està triat.
Veure el món per un forat.

Per un petó...

Dolça,
divertida i sensual,
teva boca em convida,
al plaer del que s'estima.
Ningú més que tu i jo,
en sabem la forma i dibuix.
Resseguida al llarg dels anys,
que ens ha mostrat sense vergonya,
les juguesques dels amants.
En els teus llavis tendres,
no em puc pas equivocar.
Si el teu desig és estimar,
benvingut el que es desitja.
El sentiment no ens pot fallar.
Em costa tant retenir-me,
que no em puc imaginar,
tenir la teva boca
i no poder-me-la menjar.
Més si algun dia em castigues,
i em deixes d'estimar,
la teva boca et recordarà,
que per un petó,
petit i dolç,
series capaç de robar.

La prova del delicte

Jo li vaig dir:

Tu a mi no em crides.

Ell contestà:

D'aquí ja pots marxar.

Vaig tancar la porta,

i sense jo saber-ho,

em vaig obrir la llibertat.

Al carrer mirava enrere.

Ningú em seguia,

jo caminava endavant.

Les llàgrimes que queien

em feien recordar,

que ningú es propietari

del que no es vol donar.

Però la por encara em seguia.

La tenia a tocar.

El sentiment era tant gran,

que era difícil d'esborrar.

Esborrar les seves mans,

El fàstic de la seva pell.

El dolor que em va causar.

Quan ja no vaig poder més,

vaig deixar de córrer.

I en aquell moment, vaig recordar.

Encara tenia una prova

de la seva impunitat.

Vaig obrir la bossa,

i allí estava esperant.

Sempre recordaré moltes coses,

i una d'elles serà,

que la prova del delicte

va caure escales avall.

Dolça teranyina

Em guio per l'instint,
que em provoca la teva presència.
I t'enyoro molt abans de sentir-te.
Els minuts amb tu, 
són segons d'hores imaginades,
repassades al detall,
per tenir-les aprofitades.
Poc a poc,
se'm va oblidant,
el que era enyorar-te.
Fa tant de temps que no et tinc,
que el cor se m'ha fet fort
amb la dolça teranyina,
que embolcalla 
el meu dolor.
La teva imatge queda llunyana,
esborrada en el temps.
Es desdibuixa en l'ànima,
el passat i el present,
d'aquest que un dia, 
fou el nostre sentiment.
S'ha de ser conseqüent,
amb les decisions preses.
Llàstima que d'això el cor no n'entén.
I ell,
encara pensa, innocent,
que voltant la cantonada
em trobaré amb el teu alè.

Mare

Tot el que sóc és gràcies a tu.
Tot el que has fet no té preu.
I el que fas, mai t'ho podré pagar.
La meva guia.
El meu consol.
La meva ajuda.
El meu suport.
L'amor incondicional que no es ven.
El que creix dia a dia.
Doncs aquest, ens naix de dins la pell.
La que mai demana,
i tot ho dona.
La que sempre riu,
i tot ho perdona.
La que tot ho sap i endevina,
sense sentir-me la veu
i sols d'una mirada descobreix, 
les flaqueses del dia a dia.
No puc, 
ni vull imaginar el mon sense tu.
Mare, agafa'm de la mà ben fort.
Caminarem sense pressa,
el que ens queda de camí,
per aprendre que les dues juntes 
som el que millor tenim.

Jo

Això és tot el que ella vol.
Això tot el que necessita.
La companyia del silenci,
per seguir la travessia.
Respirar l'aire humit,
i sentir-se de nou viva.
Despertar d'aquell malson
que sempre la martiritza.
Recordar aquells instants
la fan morir en vida.
Ni l'aire del teu cor,
la guia a la sortida.
Sempre amaga un gran secret,
que amb ella morirà.
La veu se li estrangula,
si d'ell en vol parlar.
El record és una trampa.
L'oblit és un desig.
L'amor és el sentit
que encara la manté viva.
Les ànimes mai són el que semblen.
La por sempre és el que mostra.
La paraula no sempre diu
el que el cor per ella crida.