Em pensava que ser covard
per tu no era escrit.
Que lluitaves contra els monstres
que vivien en el teu cap
i que compartir-me era fàcil
ni que fos per un instant.
La medalla de valent
tu te la vas posar;
i qui sap, de ben segur,
que t'anava massa gran.
Amb espases de paper
anaves matant els dracs
i a l'hora de la veritat
tot va ser paper mullat.
Les paraules se les emporta el vent
de petons potser en quedaran,
però tranquil
la ferida cicatritzarà
i en el teu lloc ni haurà més.
Els records poc a poc em faran menys mal
i tu sols seràs això:
un petit pensament diluït
que es perdrà en aquest precís instant.
Si com sempre passa
que el millor està per venir,
de moment vull gaudir
per si la vida em sorprèn
i no tinc temps per decidir
d'aquest el meu present
difícil de definir.
Com si al carrer sonés música eterna
i sempre fes bon temps
i l'olor d'aquestes roses
les portés a flor de pell.
Els nostres ulls ens diran la veritat
dels nostres llavis segellats
de les mentides que el temps
s'encarrega d'amagar.
Potser si realment ho vols.
Segur que si realment ho vius
tot queda dissimulat.
Els miratges actuen així.
Ensenyant-te un camí
en el que continues atrapat
dins el teu propi destí.
Si com sempre passa
que el millor està per venir;
visc amb ànsia el moment
que aquest vingui per mi.
Una nit de lluna plena
em vaig trobar vora el mar,
un àngel mig perdut
que no podia volar.
Buscava una estrella
que del cel havia caigut,
però no seria fàcil
doncs la llum, havia perdut.
Per arreu vam preguntar
si algú potser la tenia
guardada en un calaix
per quedar-se-la de per vida.
Mes ningú en sabia res
i l'àngel es posar a plorar.
Si no trobava l'estel
mai més tornaria a volar.
I veient les seves llàgrimes
aquella nena aparegué
amb l'estel entre les mans
i amb veu dolça li digué:
Si tot allò que estimes
lluites per aconseguir,
mai més cap estrella
del teu cel tornarà a fugir.
Aquesta no és la història
que sempre heu sentit explicar.
On el drac sempre es menja
tot el que pot rossegar.
Jo crec que aquest no era tant dolent,
la princesa era una mica rebel
i el pobre príncep un pasarell
al que li volien prendre el pèl.
Sabeu que va passar?
doncs, que ella, la princesa
es volia emancipar.
Volia veure món
i deixar-se de romanços
viatjar amb les amigues
i gastar-se tots els cuartos.
Necessitava un pla
i amb el drac va pensar.
Si ell la segrestava
podria fugir
i amb una mica de sort
quedar-se amb el botí.
I així van quedar.
El drac es va presentar
a la porta del castell
i d'una flamerada
els va cremar fins el clatell.
Volia a la princesa
com a pagament
si no volien fer-se el seu propi enterrament.
I allà marxen drac i princesa.
Però que us penseu
que tot va sortir com ella va voler???
El rei amb telèfon en mà
a Sant Jordi va cridar;
i allà que el cavaller
segueix les petjades del nostre drac.
Quan ella ja es pensava
tenir el viatge arreglat
es present aquell pesat
per esgarrar-li el seu pla.
Alguna cosa havia de fer.
Ja ho tenia!!!! Si el passarell del cavaller mata al drac
ella es queda amb el botí
i marxa a les Caimans
a gastar-se els cales.
Arriba Sant Jordi amb espasa en mà;
li clava enmig del cor
i la sang comença a brollar.
Més que és això que surt
del pit del pobre drac?
Són roses vermelles a punt d'esclatar.
Ai que la princesa se'ns ha enamorat....
I d'ella i Sant Jordi que se'n ha fet?
Doncs estan a les Caimans rodejats de rosers
bevent caipiriñas i posant-se morenets.
FELIÇ SANT JORDI!!!!!!
Segur que ser feliç
no és tan difícil.
Hi ha gent que ho és.
Segur que somiar
no és tan difícil.
Hi ha gent que ho fa.
Segur que tenir-te no és impossible
però per mi...
ja ho saps...
Encara que la meva ment lluiti
contra aquest destí lineal
i cridi amb veu sorda
que mai t'oblidarà
el temps s'encarrega
d'oferir-me ocasions
per que tu les rebutgis
sense tenir contemplacions.
Arrasant per on passes
del meu pensament ocult
t'instal·les d'ocupa
i no em deixes oblidar
el teu cos, la teva boca
i l'amor que em vas donar.
Oportunitat és el que té
el sentit de l'ocasió.
Ensenyança el que es troba
al rebuig de temptació.
Com caramel que en boca es desfà
segur que tot es possible...
fins i tot el poder somiar.
T'ho puc dir clar
si és que tu ho vols sentir
que les titelles es fan al teatre
i els entreteniments al circ.
Que la vida
per tu sol no gira
i respirar es fa per instint.
No sempre estic disposada
per quan em necessites a mi.
Jo també tinc vida.
Jo ja no sóc tu.
Potser el tu i el jo
vam ser nosaltres
però ara ja no té sentit seguir.
T'aniria bé pensar
en el que vas tenir.
M'aniria bé pensar
en el que he deixat.
Així et tornaria a repetir
per enèsima vegada
que un jo no necessita un tu
per que el cor
em continuï bategant.
Si ens parem a pensar
potser l'infinit no és tan gran,
potser sigui un instant
que perdura en el temps;
simplement
un moment
que ens invita a escurçar distàncies
entre el que ens imaginem
i el que tenim o desitgem.
Un simple sospir
dins la immensitat.
Un record fugaç
que sempre em buscat.
És més fàcil mentir-nos
que afrontar la realitat.
Però el temps tot ho cura
i allò que en diem infinit
es fa tant petit
que es difícil de pensar
que mai la realitat
va passar o existir.
