M'has perdut.
Sí, amb totes les lletres
i un punt final,
que no deixa dubtes.
Ja no t'estimo,
cosa que creia impossible
però així ha estat
i després dels moments durs
i d'algunes llàgrimes,
torno a volar lliure.
Qui sap a on,
no tinc el destí marcat.
Ara m'has perdut
i jo m'he trobat,
sí, amb totes les lletres
i un punt final,
que no deixa dubtes.
Tenim un cor.
Gran o petit,
però el tenim.
A vegades pateix,
es queda mut
i no sap què dir,
perquè no té batecs.
D'altres, vola furtiu
i s'escapa de la realitat
buscant consol
al primer niu,
i s'equivoca.
Plora,
es trenca en mil bocins,
i passa gana.
Però un dia,
sense saber com
tornem a tenir un cor,
gran o petit,
que pensa que després de tot
es mereix ser feliç,
i torna.
Ja sé que estic lluny,
tant, que el voler,
el desitjar,
l'anhelar,
encara fa la distància més difícil.
Però saps,
cada nit sota el coixí,
al costat dels meus somnis,
hi poso un gran somriure
perquè quan tu arribis,
t'hi vulguis quedar
per sempre,
per voler,
desitjar
i anhelar
el mateix que jo,
i que la distància
sigui un sospir
i el difícil aquell petó
que encara que estiguem lluny,
somiem plegats,
abans de tancar els ulls.
Potser dins de tot
no hi ha res,
o potser sí,
i té el color del fum
blanc esmorteït
amb fal·lera d'ofegar-se
al precipici del teu buit.
Allí on a vegades
les cames s'ajunten
i d'altres es separen,
per deixar-me entrar.
Oblideu-me.
Sortiu al carrer
i no pronuncieu
mai més el meu nom,
deixeu que les gavines xisclin
i que el blau del cel
es torni mar.
Talleu les branques en flor
i torneu-les a plantar
però sobretot,
oblideu-me
si és que em podeu oblidar.
He provat d'ofegar-me
de quedar-me buida de paraules,
d'oblidar i tornar a començar,
d'ensenyar-li el camí al fat,
de no equivocar-me,
de volar sense ales
i de plorar sense llàgrimes.
He provat de no ser jo,
de cridar sense veu,
de sentir com la neu
crema com el foc
i caminar sense destí.
Ho he provat,
però no puc.
I torno a començar
cada dia de nou,
per millorar,
per ser com sóc,
per no callar,
per nedar contra-corrent
i per dir-li a la resta món
que vull ser millor,
encara que sé,
que fàcil no serà.
Ho he provat
i demà,
ho tornaré a intentar.
Tu i jo,
ja sé que no té sentit
i que potser fins i tot
ha perdut la forma
però avui m'he trobat al mig del món
pensant en veu alta
dient el teu nom,
vivint amb la companyia
d'un somni,
que de tant repetir-lo
ja es creu real
i he tingut por,
la por dels que no saben
si l'adequat és somiar-te,
o transformar-te en realitat.
