He provat d'ofegar-me
de quedar-me buida de paraules,
d'oblidar i tornar a començar,
d'ensenyar-li el camí al fat,
de no equivocar-me,
de volar sense ales
i de plorar sense llàgrimes.
He provat de no ser jo,
de cridar sense veu,
de sentir com la neu
crema com el foc
i caminar sense destí.
Ho he provat,
però no puc.
I torno a començar
cada dia de nou,
per millorar,
per ser com sóc,
per no callar,
per nedar contra-corrent
i per dir-li a la resta món
que vull ser millor,
encara que sé,
que fàcil no serà.
Ho he provat
i demà,
ho tornaré a intentar.
Tu i jo,
ja sé que no té sentit
i que potser fins i tot
ha perdut la forma
però avui m'he trobat al mig del món
pensant en veu alta
dient el teu nom,
vivint amb la companyia
d'un somni,
que de tant repetir-lo
ja es creu real
i he tingut por,
la por dels que no saben
si l'adequat és somiar-te,
o transformar-te en realitat.
Vull tornar
per ser millor
encara que no diferent,
canviarem per cometre errors nous
i ens retrobarem
per mirar-nos als ulls
i perdonar-nos errors vells,
perquè la gent som així
i creixem després d'acceptar
que encara que tinguem equivocacions,
aquestes, sempre ens ajuden a tornar.
Darrere de cada pas
hi ha una petjada,
petits instants
plens d'instint,
colors que amb grisos
es barregen
perquè de tot hi ha d'haver
si quelcom volem tenir
per fer-ho gran
o deixar-ho petit,
la magnitud poc importa
perquè sigui com sigui,
sempre serà nostre,
si amb nosaltres ho tenim.
M'assec a la vorada del meu desig
i separo les cames molt lentament,
no cal córrer, em dic
per arribar igualment,
on la fi és el plaer.
Et miro als ulls
i més avall,
a la boca, és clar,
i penso quin gust tindrà,
amb la gana que avui tinc.
Bo, segurament
com la resta de tu
i m'assec a la vorada del meu desig
ara una mica més impacient
i separo les cames
molt lentament,
perquè la pressa no és bona
i menys en un llit,
però avui tinc gana,
no sé si t'ho he dit
i encara que no cal córrer
si et miro als ulls
i més avall,
no a la boca precisament,
separo les cames
i deixo que arribis,
on la fi és el plaer.
Un de tants
que no un de molts
vaig pensar que series,
per oblidar qui sap quan
i deixar qui sap on
fàcilment i sense problemes,
perquè si no hi posàvem el cor,
si a la passió distrèiem,
potser ens salvaríem.
De què?
De tot i de res,
dels que miren i no callen,
dels perfectes,
de nosaltres mateixos
que sense voler
o amb ganes,
vam suscitar que els desordres,
tinguessin causa i efecte.
Us podria explicar
com me l'estimo,
que els dies sense ell
ja no són el mateix
i que per sobreviure
he hagut de fer coses
com baixar del cel,
i pujar dels inferns.
He après
que el demà mai arriba
i si ho fa,
sols es queda un instant
i rodola com llàgrima furtiva
esperant ser redimida,
per la carícia de la seva mà.
Us podria explicar
com fa l'amor
i el desfà,
que llueix sense estels
i vola pel cel
encara que ell diu
que ell no és ningú,
mes què sabrà
si és o no és,
perquè per mi
el ser o no ser
no consisteix a dir,
si no en fer.
Us podria explicar
però sabeu,
millor callaré.
