Les casualitats fan camins
que ningú imagina,
on l'atzar i el destí
juguen a buscar,
dos punts oposats
que un bon dia ensopeguen
per casualitat
i et diuen,
que la tendresa existeix
en uns ulls que et miren
qui sap,
si des de l'altre punt de la lluna
o amb els peus a terra enganxats
somiant que tenen
una distància curta,
plena de proximitat.
On les paraules sobren
perquè elles millor que ningú,
saben callar
i dibuixen amb la llengua camins,
on no es necessiten ales,
per poder volar.
Si em dius un secret,
el guardaré entre la teva llengua
i la meva,
on el desig tremola
i les ganes de tocar-te,
aquesta nit porten pressa.
No sé com aturar-les
doncs, cada cop que penso en tu
m'imagino ser,
la carícia que et bressola
i aquella ma trapella
que busca sota la roba,
la fal·lera d'estimar-te,
quan tothom tanca els ulls.
Nosaltres,
no li explicarem al silenci
com es calla,
perquè hi ha gemecs de l'ànima
que amb tu,
mai restaran muts.
Si em dius un secret,
a la resta que li importa.
Perquè entre la teva llengua i la meva
aquesta nit,
hi ha un secret,
que ens deixarà nus.
Ara que tot és silenci
i els meus pensaments
prenen forma,
ara,
intentaré reunir el valor i dir-te
que passar amb tu hores,
van ser segons
de granets de sorra
que s'escolaven entre les carícies
que tots dos imaginàvem
enmig de converses
de dos cafès i una copa,
amb el riure que la vergonya fa sortir
i la mirada que s'evita,
per no caure en el parany
de treure'ns la roba
i acabar per complir,
el que desig ja fa dies que diu
que no deixarà escapar,
la pròxima vegada.
Provar de la teva boca
la valentia,
aquella que pren forma
mentre el silenci s'executa
l'esguard s'esquiva
i la carícia
deixa muda a la llengua
enmig de converses,
de dos cafès i una copa.
Quatre ulls,
que per primera vegada es miren
en un dia fred
de galtes enceses.
Què ho farà que
sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant...
Tu demanes un cafè
i jo un capuccino carregat,
les paraules ja venen soles
amb rialles incloses
i malauradament,
el temps que va passant.
Les cadires per art de màgia
cada cop s'apropen més,
just allí on et vull tenir.
Dos pams són poca cosa
si no fos que,
em sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant.
I és en aquest moment,
on m'arriba
l'olor de la teva pell,
tu parles i jo,
somio com deu ser
això de...
però deixo de pensar,
galtes enceses
en un dia fred.
I de sobte imagino,
qui pogués
canviar el carrer,
per un trosset de cor
on sols tu i jo,
poguéssim entrar
i mirant-te als ulls dir-te,
que treure't la camisa
és allò que he estat rumiant
d'ençà que,
quatre ulls
per primera vegada es miren
en un dia fred
de galtes enceses,
on sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant.
Valenta,
la seducció es revela aquesta nit.
Però sense pressa,
doncs, hi ha coses,
que sols tenen temps per l'eternitat.
No per esperar-les
sinó per gaudir-les,
amb dos dits
o a mans plenes passejant,
per la pell que frueix de cada instant
on la nuesa,
no importa més que deixar-se anar
i rodolar amb el sentiment
i estimbar-se on plegats,
deixem de ser un,
per ser dos enganxats.
I tornar a repetir,
perquè ja hem dit
que avui,
el temps s'aturarà
i si no l'aturarem,
al coll,
a l'esquena
i seguirem avall
intentant no perdre el compàs
de dos que avui,
han decidit fer l'amor,
sense perdre cap instant.
Serà que valenta
la seducció es revela aquesta nit,
però sense pressa,
si us plau.
Retalls trobats
en una llibreta vella
que miren al passat
a través d'una escletxa,
aquella, que van deixar
les ganes de tornar i dir-te,
que es passa gana
quan enganxats a un trosset de llàgrima
et rodolen per la galta
els records que pesen en l'ànima
i en algun lloc més
que no es pot dir,
per temor a què tothom ho sàpiga
i et facin adonar,
que els miratges també existeixen
i no són contes d'infants
sinó realitats d'adults
que un dia són foc
i d'altres,
sospirs menuts
que amb l'aire, desapareixen.
No tinguis pressa.
Avui, la nit és nostra.
M'ho diuen els teus ulls
quan em miren la boca
amb ganes de descobrir
com fa l'amor aquella,
que de nit t'escriu que és teva.
Descorda'm els botons
passejant la carícia
per la meva esquena
i deixa'm tancar els ulls
per retenir-ne l'ocasió,
no sigui que el demà no torni
i la meva pell es quedi sense aquell,
que avui,
em mira la boca
amb ganes de menjar-me tota
per si el demà no torna
i la carícia s'oblida
on els ulls es tanquen
i la complicitat comença.
On la paraula calla,
perquè aquesta sobra
quan els botons es descorden
i li ensenyen al desig
que cec un és torna,
quan no es necessita res més
que descobrir com fa l'amor,
el silenci d'una boca
que diu que avui
no tinguis pressa,
perquè la nit és nostra.
