No, avui no et deixaré dormir.
Per que les meves ganes
criden el teu nom
i li ensenyen al meu desig
el camí.
Sota de res ho trobarem tot
per que nosaltres,
amb poc tenim prou.
Una mirada
encén mil focs
que no s'apaguen amb paraules.
Sols allò que tu i jo sabem
ho podrà calmar,
el que la pell crida amb sentiment
i la boca ofega amb el teu cos,
el que augmenta amb el moviment
i no s'atura fins que aconsegueix
l'orgasme de tots sentits.
Quan hi penso,
no em puc deturar
i imagino la situació
dibuixada en la meva carn,
fins al més mínim detall.
Tu,
les teves mans,
uf, quina calor que fa...
Espero que no siguis cruel
i em vinguis a buscar,
mes sols et puc prometre una fi
que avui jo,
a tu,
no et deixaré pas dormir.
M'assec a la punta del temps
i deixo passar
la flaire dels records.
No em cal esforçar gaire,
doncs sempre venen a visitar-me
amb aquest aire de senyor important
i em fan acotxar el cap per pensar,
si algun dia tornaran a venir.
Alguns són de canya de sucre
i altres de paper mullat,
n'hi ha que fan olor de riure
i d'altres també plorar.
Però tots són meus
lligats amb els seus sospirs,
desitjos,
pensaments
i dubtes.
De tots colors,
de diferents formes,
tocats al mil·límetre
per la pell que em cobreix.
I és llavors,
quan l'aire
marxa subtilment per la boca
i marca un compàs
una mica sospitós.
Com aquell que estranya
allò que mai s'eternitza
i sempre vol,
portar dins del cor.
Diuen,
que aquell qui et tasta
no pot oblidar-te
i recorda,
cada pam de la teva pell
que un dia va respirar.
Que les nits
ja no són les mateixes
i els dies,
tenen un altre compàs.
Per que les llàgrimes amb tu
sempre són dolces
i els teus llavis,
porten el punt just de sal
per assaborir-te el cos,
amb els ulls tancats.
Cada carícia teva
obre la porta a l'esperit
i deixa que el desig humit
sigui el senyor,
de les realitats en tenebres.
L'adéu amb tu és impensable
doncs esborrar-te de la meva ment
no està previst.
I qui en digui el contrari
serà per que encara és valent
i no t'ha tastat,
per que després,
segur que es rendeix
allí on la pell,
mai deixa espais.
Amb el cor,
com es diuen les coses,
com es fan els regals,
com es pinten les il·lusions
que mai,
es podran esborrar.
Aquelles veritats sense dubtes,
les mans que no et soltaran,
els petons que no s'obliden
i el desig que creix per instants.
Amb el cor,
dibuixat al detall
on els batecs sempre ens porten
a seguir somiant,
a seguir lluitant
encara que la por
ens vingui a trobar.
Per que
quan les coses es fan amb el cor
es fan amb els ulls tancats,
per que la confiança
ja ens diu,
per on hem de caminar.
El cor,
aquell valent
sempre disposat
a morir,
per tornar a ressuscitar.
M'he trobat al mig del no res
esperant alguna cosa,
però encara no sé el què és.
Quan de sobte un trosset de tu
ha tornat a mi
i m'ha dit
des de l'altra part de món,
que mai es pot dir mai.
I el que fa bategar el cor
torna a aparèixer
sense importar-li la distància,
per que no sembla que siguis lluny
sinó molt aprop
i poguéssim tornar a ser allò
que jo tenia com a record.
Guardat per si de cas,
doncs mai se sap
quan ens farà falta,
esperant el moment oportú
on un petó ens va fer somiar
anar al lloc on cada nit
amb els ulls tancats
i l'esperit,
toquem estels amb les mans.
Allí t'espero
on per si de cas,
mai es pot dir mai.
No sé si ho saps
però avui,
podria dir-te tantes coses...
De velles,
de noves,
però mai mentides,
ni mitges veritats camuflades.
Potser no sols serien
paraules blanques,
per que no puc deixar d'imaginar-me
el gust de tocar-te
i sentir com tremola
el teu cos,
la meva veu
i allò que és nostre,
que es pensa al detall
quan la nit es fa fosca
i la son,
ve a buscar-me.
Però hauré de callar-me
i no dir-te,
que vull que siguis
important en la meva vida.
Que et desitjo a cada instant
amb força,
amb impaciència,
amb moltes ganes.
Però millor que calli,
o tots descobriran
on va el meu cap
al llegir el teu nom,
al sentir la teva veu
i al veure la teva imatge.
Per que ja ho diuen
en boca callada,
els petons no marxen.
No vull plorar més
ni quedar-me sense veu
per pensar,
que algun dia
per a tu,
no puc ser res més
que allò,
que potser tremola.
La feblesa d'un t'estimo
en la meva boca,
la llàgrima que rellisca
per la galta,
que la teva carícia enyora.
El silenci de dos
esperant que la distància
sols sigui
un mal record,
una tempesta,
que qualsevol vaixell supera.
Però no vull ser res més
que la teva realitat no desitja,
no dibuixa,
no espera.
No somia al tancar els ulls
ni tornar a ser aquella
que es sacrifica,
quan la lluna penja al cel
plena de paciència.
No sóc important
però potser sí única,
no per com sóc,
sinó per lo molt que t'estima.
Començar és un instant,
que amb una mica de sort,
encara ens espera.
