El nostre país
fa temps que clama una paraula
que algú en una altra època,
va enterrar sota terra.
N'hi ha que li diuen fal·lera,
d'altres rauxa
però jo crec,
que sols té un nom
i se'n diu independència.
El desig d'un sol cor que batega
i que crida amb boca plena,
que la memòria mai oblida
a aquells,
que van donar la seva sang per ella.
Per que les llàgrimes i la suor
són llavors de conquesta,
d'una terra que brama
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Gravada a foc sempre queda
i encara que soterrada per la terra,
arribarà un dia
que sortirà amb força
i cridarà per sempre:
JA TENIM INDEPENDÈNCIA!
Catalunya és terra i llàgrima,
fal·lera i rauxa
d'una llavor de conquesta
que brama,
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Ara, és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
No es pot enganyar
a la carícia que et fa créixer ,
i el desig que augmenta
quan és la teva pell
la que toca,
una estrella a ras de terra.
Per que amb tu
sempre hi ha màgia
i no necessito de parafernàlia.
Quan dos ànimes s'uneixen,
elles són,
la seva pròpia trampa.
On el mar sempre mulla
i la terra sempre és seca,
vull saber que m'estimes
encara que sigui,
per última vegada.
Ara és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
Una dia la nena creix
i es veu davant del mirall
vestida de núvia.
Tants anys imaginant
i diuen que en un instant
el dia passa
sospirant,
per una vida nova que comença.
El nuvi l'espera.
Està tremolant sentint gola seca
i la veu aparèixer.
Esgarrifança en la pell,
per aquella que s'estima.
El futur és va marcant
a cada passa de l'altar
on cada llàgrima que s'escapa,
sempre n'és d'alegria.
Envoltats de la família
i dels éssers estimats
comença la màgia d'un dia,
on el sí vull sempre esperem
que ens sigui,
per tota la vida.
Un dia la nena creix
i es veu davant del mirall,
vestida de núvia.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es deturés el temps,
potser em faltaria l'aire
per respirar-ne les ganes
que de tu em sobren.
Recorrent la teva pell
series el pecat
que voldria tastar la meva boca.
Per que en somnis ja he imaginat
tenir-te, on les carícies
trenquen les normes
i ens ensenyen el compàs
dels sospirs que ens esgoten.
On no hi ha motius,
sinó ganes.
On no hi ningú,
sols nosaltres
esperant,
a que passejar pels nostres desitjos
ens obri les portes
a l'infern més gran.
Allí on el cel
es toca a palpentes
i no es necessita veure-hi
per estimar,
sempre et voldria tindre.
Aturant el temps
per que l'eternitat,
fos la nostra còmplice.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es parés el temps,
segur que seria menjant un sospir
de la teva boca imaginant-me,
que n'és fruita madura
a punt de provar-te.
Allí on el cel
es toca a palpentes,
no es necessita veure-hi
per desitjar-te.
Els vitralls esmorteïts
de finestres brutes,
retallats al compàs
de feixugues converses.
On el blanc i negre del cel
desdibuixa les ombres
i el temps arraulit en un racó
veu passar les hores mortes.
La pluja a regat els carrers
i ha deixat les flors molles,
mentre el silenci sepulcral
ens deixa sentir el compàs
de les agulles brodant amb les mans,
d'algú que conta històries.
A la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta
m'expliques que en la vida
no tot són clavells i roses.
I em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
que ha vist fam,
guerres i penúries.
Qui pogués tornar enredera
a resseguir
de les teves mans les arrugues...
Et recordaré per sempre més,
per que un trosset de tu
sempre serà viu en mi
fins que jo mori.
Quan em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
a la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta,
escoltant,
feixugues converses.
Seré jo avui.
Però sols tu ho sabràs
reflectit en la mirada
de cristalls desdibuixats,
caient en llàgrima.
La por em dirà a cau d'orella
si mai he sabut triar
com viure la veritat
de la meva ànima.
Seré forta,
no pateixis per ferida
doncs la sang es cauteritza
en la paraula.
En la que dic,
en la que sento,
en la que escric
potser pensant que algun dia,
sortirà de la pantalla
i arribarà a la casa teva.
I serà un trosset
el que t'acompanyarà la vetllada
on la son sempre ens espera,
com eterna guardiana.
Avui, tinc cristalls a la butxaca
que m'ensenyen,
el camí de tornada.
Per cert,
gràcies per la paciència
d'aquell que espera en matinada
la carícia del poema
qui sap,
si avui,
fet paraula.
No sé si sabré dir-te
que em fas falta,
que necessitaré d'allò
que no es diu amb paraula
i espera per inèrcia
a tothora l'ànima.
Que a la nit,
li mancarà una estrella
i per sempre un somriure
que indueix a la màgia.
Avui és,
com si l'aigua del mar
es tornés dolça,
la primavera freda
i respirar,
una costum passatgera.
Un dia,
vas decidir trencar
el vincle que ens unia
i em vas dir,
que no necessitaves
de la meva paraula,
de la meva carícia,
ni la meva ombra.
Ara,
no sé si sabré dir-te
que em fas falta,
però intentaré dibuixar poesia
per explicar-te la història,
d'algú que encara somia
que l'aigua del nostre mar,
es torna salada.
Però no sé si sabré dir-te
que avui em fas falta
dins d'una primavera freda
que necessita del teu somriure,
per sempre fer màgia.
