De rodona retallada

Retallada
amb precisió que espanta,
nua la rodona platejada.
Enmig de la branca,
busca fugir de la tristesa dibuixada
per l'ull que la contempla
a simple vista.
I pensa que ella no és l'estranya
sinó l'ull que la mira.
Espantada i cohibida 
la màgia oblida.
No hi ha temps
doncs tot es va perdre,
esperant que es fes etern
allò amb que mai vam creure.
I el tocar de les esquenes
on el llit és ple d'ombres
ens farà adonar
que mai es pot malgastar
allò que segurament mai torna.
Per que ningú es prou estrany
per no reconèixer la seva petjada
caminada sota ombra 
de rodona retallada.
I encara que pensem 
que la culpa sempre és
de l'altra persona,
un dia veurem 
que potser,
un trosset també va ser nostra.
La veritat és una mentida
que dissimular sempre costa,
que cap llàgrima renta
ni esborra.
Hi ha preguntes en aquesta vida
que no tenen resposta.
I en la fredor 
busquem caliu de mà oberta,
esperant que un dia
se'ns obri de nou la porta.

Jo sóc aquella

Jo sóc aquella
que un dia imagina
que té la lluna, 
a la seva esquena.
Que camina sobre l'aigua
i respira sense aire
esperant que passi el dia
sense necessitat d'estimar-te.
Jo sóc aquella,
que dibuixa ànimes
vestida de paraules,
on la mentida no té lloc
i el propòsit és buscar
lloc on amagar-se.
La que pinta sortides
impossibles a la vista 
i que té por a la foscor
per si algun dia 
la llum, de tornar s'oblida.
Jo sóc aquella.
La que és forta i feble.
La que lluita i crida.
La que corre i vola
i sols necessita
una mica de la teva vida.
La que no demana 
res a canvi
si se l'estima,
i se li dona la mà
per que no caigui
enmig de qualsevol fugida.
Jo sóc aquella
que sembla petita
però que creix
com esponja humida.
Sí, la que si un dia diu no
no tornaràs a veure.
Sols tinc una paraula
i un acte.
Jo sóc aquella 
que per no mentir 
calla,
i deixa el teu cor per un altra 
si és que aquesta sap cuidar-te.
Potser no et perds res.
Qui sap...
Jo sóc aquella
que encara que no tinguis al costat
mai podrà oblidar-te
i agafarà la lluna
i se la posarà a l'esquena,
per si algun dia,
necessites d'ella.

Acompanya'm un trosset aquesta nit

Acompanya'm un trosset aquesta nit

i acarona'm fins que dormi.

Mentre els meus ulls s'apagaran

t'explicaré tots els meus somnis.

Entre la flassada i el llit

deixaré passar al desig

per que a la nit confongui.

I sols necessitem de la pell

per saber on la màgia té el camí,

per que tancant els ulls no es veu

si no l'ànima que toques.

Acompanya'm un trosset aquesta nit

i ensenya'm a volar en la fosca.

I a pensar que els impossibles 

no existeixen,

si un creu fermament 

amb el que busca.

Que l'amor no és una trampa

ni tampoc un excusa,

sinó l'estat inicial d'alguna cosa.

Quan la nit toca el coixí,

somia,

i em diu a cau d'orella

que vol altra cop el dia

per que arribi la nit

i m'acompanyis un trosset

fins que en quedi adormida.

Carta a...

Bona nit cosa dolça.
T'estava esperant.
La vida ja no és la mateixa 
sense els teus instants.
Obro cada dia la finestra
pensant on avui seràs.
I t'imagino dibuixada
sota l'aigua de la pluja,
al carrer vestit de gent,
al cinema,
a la plaça,
amb els teus llavis vermells.
Al meu llit arraulida
buscant el meu recer
buscant els meus braços
per donar-te calor etern.
Bona nit cosa dolça.
Aquí és on es comença 
a sentir quelcom més.
On la pell ja és fina
i miro les hores del rellotge 
esperant vagin passant
fins que arribi el moment just
en què potser,
sols potser, 
en serem amants.
On et toco l'ànima
plena de sentiment
i compleixo el requisit
per obrir-te la camisa
i la deixis caure sobre el llit.
Bona nit cosa dolça.
La valentia es va acabant,
a mesura arriba l'hora
en què tinc els teus instants.
El diré hola com sempre.
Que bonica estàs.
Com t'ha anat el dia
i els teus moments com van.
Més quan tu,
com sempre em diràs
bona nit cosa dolça
la llengua es glaçarà
i no podrà dir,
el que el cor no pot callar.
Per això avui he decidit
escriure una carta a...

Sense saber com

I vas creuar el cel amb poca cosa.
No necessitaves equipatge
per volar fins un paisatge
tenyit de desig viu.
En un moment precís
el que no era va tornar
i les mans tocaren formes
oblidades fins aquell instant.
Si una imatge val més que mil paraules
callar es fa per intuïció.
Els ulls ja marquen camí
resseguint en línia fina
el que no és necessari dir.
La pressa es va tornar pausa
i l'instant petits sospirs,
la imaginació ja no em calia
doncs et tenia, tot per mi.
Definitivament,
el temps va fer una pausa
i ens va mostrar el recer
de quedar-nos sense roba,
sense necessitat de res més.
En sec,
sense saber com
la màgia torna i creix.
I com bombolla que no esclata
es contempla extasiada
per recordar-la quan no hi és.
Amb tu,
fer l'amor no té paraula.
No en necessita per cert.
Doncs el silenci és la pauta
on es mou el sentiment.
I vas creuar el cel amb poca cosa.
La meva ànima
i el meu instint
foren el mapa
que ens guiaria,
fins on s'apaguen els llums de nit.
No necessitaves equipatge
per volar fins un paisatge
tenyit de desig viu.

Sempre vas ser cec

No et donaré el gust de que pensis

que encara continues sent algú.
Et vaig oblidar 
des del primer moment
que tu vas oblidar-me.
Les regles les vas marcar tu.
Sense preguntar.
Sense demanar opinió
vas agafar i vas marxar lluny,
on les meves llàgrimes
no et mullessin l'ànima.
Potser tenies por d'ofegar-te
ja que no saps nedar 
en les penes dels altres.
Em vas deixar en un camí
sense cap indicació
i no et va importar si em perdia 
entre la crueltat més salvatge.
No tinguis por,
no vinc a matar-te.
No vaga la pena el temps necessari
de brandar espasa i ferir-te.
Sols voldria dir-te
que et desitjo un futur millor
que el que tu vas donar-me,
i que la valentia
no es compra,
en la persona,
ve donada de sèrie.
Llàstima que això no ho vas entendre
per que sempre vas ser cec
a allò que mai va tenir trampes.
Quan tornis a jugar
explica bé les regles.
La gent té sentiments
que potser vol guardar-se.
No et donaré el gust de que pensis,
que encara continues sent algú.
Et vaig oblidar 
des del primer moment
que tu vas oblidar-me.

Melmelada de maduixa

Asseguda,
en punyent conversa
s'unta la paraula.
On la mirada,
importa tant com el tacte.
S'inicia amb la subtilesa
on la cama ensenya
el que comença i acaba,
per trobar allí l'oasi
que potser ens salva.
La textura és mereixedora
de l'espera
i gaudir d'ella,
on la luxúria es perd en la vista.
En els dits rellisca
melmelada de maduixa
i no s'atura,
buscant als desitjos sortida.
La llengua tasta
la pell humida,
simplement, nua.
Així li agrada
dolça,
serena
i atrevida,
de vermell pintada.
Asseguda
en punyent conversa,
s'unta la paraula
on la llengua tasta
humida,
melmelada.