Estic de vacances

Digueu-li al temps que no m'esperi.
Que he posat el cartell de vacances.
Que ja no sé que són els minuts
ni les hores,
ni els dies.
Tot és un conglomerat
que es guia per les sensacions,
no per les marques d'un temps imposat.
Estimo sense control.
Respiro sense pausa.
I assaboreixo tots els instants
per que encara que no vulgui
i no porti rellotge
hi ha un temps que va passant.
Però ara no hi vull pensar.
Em vull perdre en el blau del cel.
En els sospirs de no fer res.
En les migdiades eternes
i l'amor sense preses.
Sabeu?
Estic de vacances 
i no compten els minuts perduts
sinó els que trobo que he perdut,
durant tot l'any.
Be, no hi pensaré.
Les vacances no són eternes.
Com quasi bé res.

Bocins

Això és,
per a qui no sap que cada tros
es fa d'un pam 
del que nosaltres 
potser creiem mort
i d'altres poden recuperar.
Reciclant els sentiments,
visitant cors diferents,
ens ensenyaran a caminar 
entre les boires 
d'un passat, que sovint,
voldríem esborrar.
La pregunta sense resposta
de per que va passar
crema en la foguera 
de les meves vanitats.
I voldria fer-lo en mil bocins
i tirar-lo dins el mar.
Ofegar-lo en aigua salada
això és el que voldria fer
per que de les meves llàgrimes dolces
ja ha estat prou aliment.
El gran també es pot fer petit.
Ja estic farta de patir.
En faré bocins
i potser així,
el problema,
serà més fàcil de pair.

Amb majúscula d'inicial

Caminant,

dibuixat en un no res

ens inventarem històries

que en uns anys ens faran 

plorar o riure,

qui sap?

Si et donessin l'oportunitat

on voldries viatjar?

Retrocediries en el temps

o seguires endavant?

Els de sempre et servirien

o de nous en vols tenir?

Tampoc t'imaginaves

el que et preparava

fa anys,

el teu destí.

El teu camí mai ningú el pot fer

més si acompanyar

en el teu caminar.

El moment és un regal 

que s'ha de saber aprofitar.

En passen mil.

Mai cap d'igual.

Per això cada instant s'escriu,

amb majúscula d'inicial.

Qui sap el que pot ser

La sensibilitat 
pot ser un grapat de sal
en mig d'un huracà.
Remenat cap a l'esquerra 
per variar.
Qui sap quin es el camí
per al teu cor arribar.
No m'agrada que em facin mal,
per això em poso la cuirassa
abans em puguin atacar.
A cor obert ningú té nassos de lluitar.
El jo faria és de fàcil dir.
Probablement de difícil fer.
Però sempre queda bé
dir el que vols i no tens nassos a...
Un petó.
Una carícia.
Un t'estimo..... 
Qui sap el que pot ser.
Jo sóc com sóc
i a qui no li agradi
que m'ajudi a ser millor.
Sóc petita 
però no tonta
i ràpid n'aprenc.
La dolcesa dels teus llavis
em faran entendre,
potser,
per on vull començar a caminar.
Em dones la mà?

Em ressuscites si-us-plau?

Sóc el reflex en el mirall
que mai esperaves trobar.
La melodia encertada.
Allò que be de gust sempre provar.
La que vola i fa màgia...
Pobret.
Els ulls et fan enganyar.
Els àngels poden ser,
dimonis disfressats.
Jo en tinc un tros amagat.
Una cua llarga,
per la que et vas deixar atrapar.
No va ser culpa meva.
La guàrdia vas baixar.
T'ho vaig advertir
hi ha normes que no es poden saltar.
Seré el que sóc
si mai has volgut somiar...
Però tu un dia em vas dir:
-Jo per tu podria morir
i jo,
ruca de mi
vaig morir en aquell instant.
Em ressuscites,
si-us-plau?
Seria tot un detall.

Retorn a l'origen

Sospesant el moviment

en la natura escrit

inert i viu.

Motiu del que sempre es present

parat en el temps.

El que a simple vista no es veu.

I sols ho veu qui vol mirar.

Resultat del que es sent

i a vegades,

es deixa ensenyar.

Retorn a l'origen.

A la forma natural.

A l'estat inicial

on tot va començar.

La visió d'un geni

que ens ensenya a estimar

la petitesa del que mai

ens ha deixat d'envoltar.

Doncs sí és cert

que les coses petites, 

sovint són,

les que més ens deixen captivar.

Tot el que és

sempre ha estat.

Sols els genis

ens ho saben explicar.

En la seva imaginació

hi viu sempre,

la realitat.

Amb calma

Allò que no té pressa
i es belluga amb la brisa
d'una nit de calor eterna.
Escriurem històries,
amb calma.
Doncs no voldrem que s'acabin
quan tot just,
s'inicia la conversa.
No em fa res patir calor.
Sense roba,
amb tu, 
sempre estic millor.
Serà que la calma presagia tempesta.
Això, seria genial.
Moure cel i terra
i després al teu costat,
descansar.
Sense pensar.
Ni respirar.
Sols tocar,
el que en somnis
sempre he imaginat.
Amb calma m'agradaria tornar a provar
el que per uns instants,
m'has deixat tastar.
Tancaré els ulls 
per començar a somiar.
Sempre,
amb el teu permís,
es clar.