La valentia com argument
és el peix que es mossega la cua
nedant contracorrent
enmig d'aigua bruta.
La solució no és del qui crida.
La solució és del que actua.
I encara que la nostra ment
es tanqui en banda,
sempre hem de tenir el cor valent
d'arriscar pel que es lluita,
d'arriscar pel que un sent.
Per que això és el que ens fa lliures
i tenir el cor calent.
La llibertat no són paraules
que un dia s'emporta el vent.
Són actes i sentiments
que ens fa grans a temps complert.
La valentia no té mida,
la grandària la fa un mateix.
L'instint de supervivència
ens guia per camins estranys.
Però igual ens fa respirar,
doncs tot el que és viu,
segueix lluitant.
Per sort,
viure,
no és de covards.
Sóc les costures d'aquest vestit
desgastat pel temps
que sempre penses reciclar
i et fa pena de tirar.
Allò que crida l'atenció,
a vegades,
no és el més impressionant.
Lila és el meu color.
O el que tu em vulguis pintar.
Ho no...
He canviat d'opinió.
Ara la que pinto sóc jo.
La que pren les decisions
nua o vestida,
això dona igual.
La meva llei ha canviat.
Tu així ho vas decidir,
el dia que em vas dir
que jo era per tu un joc.
Canviaré de patró.
Em faré un vestit nou.
L'amor no té espais buits
que no es puguin tornar a omplir.
Ho sento ja has fet tard.
Ningú és especial
però tothom s'hi vol sentir.
A temps,
és un moment que no es passa.
Un instant que desespera.
Un petó dolç amb lluna plena.
Un seguir que no té final,
etern,
lliure,
amb brisa marinera.
A temps és,
somriure encisadora
allò que cada cop creix més
i no té por de patir,
perquè ja no té sang en vena.
N'he fet donació en vida.
He aprés a a viure sense ella
i també a mentir.
A temps és allò que encén guspira
però no crema,
deixa viure i sentir
per intentar ressuscitar
el que els altres creuen pecat
per intentar viure en desig.
Somiar amb tu
és a temps per a mi.
Mes, sé que puc deixar de somiar
sense tenir que morir.
Ho saps.
Amb allò que t'inquieta.
Humida en la seva caixeta
inicia aventures,
de nena dolenta.
D'on t'imagines que sóc?
De moments tots anem vestits
fins que la calor ens pot.
Traient-te la llengua t'ensenyaré,
que la vida és el meu joc.
Desitjaria ser...
La que et roba el cor.
La que et menja la boca.
La que et fa l'amor
sense importar-te quan,
ni on.
Ho sento.
No et volia espantar.
Sols et volia dir,
el que les altres pensen
i tu vols sentir.
La caixeta té una tapa fàcil d'obrir.
Sols la paraula màgia has de dir.
I aquesta s'obrirà sense cap requisit.
Tu demana.
Així és l'instint.
Fer i deixar fer.
Sóc tota teva.
Sols mentre jo,
pugui decidir,
l'amor serà el bocí
que et deixaré tastar
i si vols,
sempre,
repetir.
Les ombres ens ensenyen
que les imatges,
van acompanyades de foscor.
A vegades,
podem ser titelles,
sense control.
En el teu desig em desfaré,
si tu ho vols.
No sóc el cel estrellat,
però potser seré
alguna cosa que et pot guiar.
El que et pot fer imaginar.
Somiar.
Lluitar.
Estimar...
Sentiments creuats
que potser mai del tot,
nostres seran.
Quan et tingui al meu costat
el pròxim cop
a cau d'orella et diré
que t'estimo és,
de petons i llàgrimes
un conglomerat.
Aquesta nit,
et vull al meu costat.
Vindràs?
Em van explicar una història
d'arbres sense fulles,
de branques seques i arrugades,
que en mig d'un estany descansen.
Pensen ingenus,
que banyades per l'aigua fresca
les seves fulles,
tornaran en primavera.
Ells així es quedaran
i no ho saben.
Doncs la seva bellesa
sempre serà,
el que mostra la nuesa
que els nostres ulls no veuen.
No hi ha res més bonic
que no intentar disfressar,
el que tenim,
per naturalesa.
De silueta dibuixada
enmig de nit serena
recordo una esquena
quan vaig arribar a tocar-te,
per primer cop.
M'esperaves.
Feia tard i a pesar del fred,
vaig tenir calor.
Aquest,
el meu, teu, primer record.
La cervesa era freda.
En vaig fer un glop.
Els teus ulls intrigats,
preguntaven qui era jo.
Vas anar formulant preguntes
i així em vas portar al teu món
on les aventures eren eternes
dins del batec del teu cor.
Però encara em faltava descobrir
la sorpresa més gran.
Vas formular un desig
sense importar-te la resposta.
El petó que et vas endur
va ser un punt de sortida.
Benvingut a la meva vida.
El primer pas de la carrera.
La primera lletra del poema.
L'inici d'experimentar
una cosa nova,
que es deixa modelar.
A vegades em preguntes
que d'on he sortit
i jo et contesto que potser tu,
em vas crear.
No sabia molt bé qui era
fins que et vaig trobar.
La teva porta era oberta
i jo,
m'hi vaig colar.
Benvinguda l'ocasió,
que no penso deixar escapar.
El desig és una aventura
on no m'importa arriscar.
