Segones oportunitats són
un petó quan es fa fosc,
el desig de tenir-te a prop,
el somriure del silenci
que mai demana explicacions.
La visita d'aquell àngel
sense haver resat al cel.
Caminar sense destí
sense importar-nos el camí
que junts, ara,
en volem compartir.
Pols d'estrelles al matí
dibuixades en el llit.
I quan potser un pensa
que tot ja ha perdut interès,
apareix del no res
una màgia incandescent.
Segones oportunitats són
el que tots, ens mereixem.
Vine i t'ensenyaré a escriure
el meu nom en un paper.
Amb lletra fina i petita,
per no espantar a ningú.
No pensis que vull entrar
en la teva vida...
No.
El que vull, és no sortir-ne.
Mai en tinc prou
del somni que amb tu,
m'agradaria viure.
El teu gust
el vull com a rutina.
No puc deixar de pensar
en engreixar la meva satisfacció.
De postres,
si-us-plau,
doble ració.
Mai en tinc prou
i ho sé.
Sóc una nena consentida
que pidola atencions
quan el mussol vola en la fosca.
L'amor, pot ser tot allò que ens mou
o que ens immobilitza.
Res es pot amagar eternament.
Ni les alegries.
Ni les penes.
El que hagi de ser, serà.
La vida és el resultat
de totes les vivències.
PersonalMent
ella, no sempre és bella.
No ens cal dissimular.
El substitutiu
pot ser un incentiu,
quan és visualitza una pèrdua.
Caminar no és tan important,
com pel motiu que un ho fa.
Mai s'ha de perdre l'orgull
de créixer com a persona.
És el nostre distintiu.
La nostra petjada.
La lluita diària
sempre és un bon motiu.
No sempre és el millor
el que guanya la batalla.
La ment és personal
com ho serà, segur,
la meva ànima.
Esperaré que tot es dilueixi.
Que els rius de llàgrimes corrin
i l'amor es transformi.
Que em torni transparent
per que mai més em puguis veure,
i el que sento,
marxi amb el vent.
Perdona'm o no...
Sempre hi ha moments millors
per discutir jugades perdudes.
L'amor no és el meu joc
ni la teva vareta màgica.
Sempre hi ha núvols en el cel
que s'han de saber bufar
per intentar esborrar,
tot sentiment de culpa.
Si miro enrere veig
sols una pregunta:
Si l'amor em vesteix
serà el desig qui em despulla?
Perdona'm o no...
Viure, segur que ens cura.
No pateixis,
tot sortirà bé.
No hi ha problema en el mar
que no es pugui navegar.
Quan cridis el meu nom
la vela s'inflarà,
recordant el camí de tornada.
Casa teva és casa meva.
Mai he perdut la clau
d'aquella porta,
que tu creies tancada.
A mans obertes t'espero
sense dubtes ni rancors,
amb la naturalitat
de la que mai s'ha plantejat
si era meu,
el teu cor.
Ningú naix ensenyat,
i jo de tu vull aprendre.
Saber conquistar l'oceà
invita a viatjar
potser, entre aquelles aigües tèrboles.
Continuar és el moment
que sempre hem desitjat.
L'oportunitat va tornar a trucar
i el moment es va aturar
recordant,
el camí de tornada.
Si jo pogués,
em deixaria emportar pel vent.
Qualsevol excusa seria perfecta
per contemplar-te quan tu no em mires,
i fer-me transparent.
Tot el que miro,
m'ho ensenyes tu
marcant la pauta
del compàs d'espera.
A petits esbossos
construïm un camí
on, potser,
de vegades,
perdem sentiments
i trobem quimeres.
Sols nosaltres ho sabrem.
El batec del nostre cor,
no es torna a repetir.
L'amor que es gasta,
qui sap,
si es pot tornar a omplir.
Un dia em vas preguntar
si vindria el demà.
Que sé jo,
si no sé si l'avui el tinc.
Tranquil,
el meu sucre es dilueix lent
esperant la teva boca.
Els regals arriben així,
sempre,
caiguts del cel.
Tinc set de tu
i no es cap secret.
Beure del teu cos pot saciar-me
o emborratxar-me els sentits.
Que més dona...
Sols vull la vida
al teu costat.
Per poder gaudir
sense preguntar,
si he de demanar permís,
per poder-te estimar.
Imaginar-te per a mi
es dibuixa pecat moral
del que no em vull redimir.
La meva boca alimenta
aquell que sempre té gana
de tastar, el que s'insinua prohibit.
D'impaciència vesteixo els llavis,
quan desitjo el teu cos.
L'ànima ja serà meva
quan vegem sortir,
tots dos, el sol.
Tinc set de tu
i no es cap secret.
El que callen les boques,
ho criden els nostres cors.
