Potser mai ho sabràs.
Però al meu cor,
sols li fa falta parlar.
Els meus ulls escriuen
el que la imaginació vol deixar volar.
En dolça son
aquesta nit,
et vull somiar.
Vull descansar en els teus braços
allò que s'ha de fer gran,
sense pensar si el meu futur,
teu serà.
El rellotge oblidaré,
i el temps no passarà
doncs tu em vas ensenyar
que estimar,
sempre,
és incondicional.
Algú ha de donar el primer pas
si l'amor volem dormir plegats.
Quina enveja de qui et vigila el son,
i descansa al teu costat...
Jo sols vull un minut
que em doni l'oportunitat,
de tocar-te els sentits
abans de començar a somiar.
Quan no sabia que existies
em pregunto com podia respirar.
Hi ha coses inexplicables.
I aquesta n'és una de gran.
Torno enredera en el temps
i em quedo amb aquell instant,
en el que m'esperaves....
No sé si aquell dia vaig fer molt tard.
Ens vam explicar moltes coses
o potser sols les vaig imaginar...
No...allí hi havia algú,
que em va agafar de la mà
i m'eixugà aquella llàgrima,
que va caure galta avall.
I recordo i no paro de pensar,
en que el teu tu,
fa un jo
cada cop més gran.
Això, sempre serà nostre.
La resta,
ja es decidirà.
Ens separen dos centímetres de roba,
quan jo penso amb el teu cos.
La meva ment, boja
busca una solució
per poder entrar en acció.
Necessito del teu aire,
del teu plaer carnal...
No cal que t'ho digui,
els meus llavis buscaran camí
en mig dels entrebancs.
Jo no sé que m'has donat,
però cada cop és més difícil caminar,
si penso remotament,
que tu no ets per mi
la resta d'eternitat.
De tu, sempre en tinc ganes.
De dia i de nit.
Per la tarda i a mig matí.
M'encanta dibuixar el teu cos
amb la punta dels meus dits.
I encara que vull pensar,
que amb tu,
sempre hi haurà un demà.
Deixa'm actuar.
Les oportunitats es perden
si no es saben aprofitar.
De paraules escrites
el cor no viu.
Sempre li falta aquell caliu
de les nits furtives.
A mitges dites
sempre amb misteri
buscant resposta
a les preguntes,
que ens falta viure.
La por ens farà de coixí
per no ser agosarats,
de córrer cap un destí
que encara ningú ha marcat.
A mitges dites
pensaments tancats.
El que no és vol pronunciar
per si resulta veritat
que fa temps ja era,
i mai ha estat.
Dir, no és el mateix que sentir
i mai ho serà.
Amb el cor encongit
passejo l'esperit
enmig del no res.
La llum que em fa de guia
aquesta nit,
perd resplendor.
La lluna, és l'única que m'il·lumina,
en mig de la foscor.
S'esperen pluges en la meva tardor.
M'aixoplugaré del meu destí,
amb el paraigües del teu cor
on els problemes es difuminen
desfent-se en mil colors.
El millor serà dels dos.
El sempre continuació
per que un mai no arribi
amb clara intenció.
I cridaré ben fort,
que per molt que arribin les pluges,
sempre,
tornarà a sortir el nostre sol.
Ets com una dolça droga
que m'enganxa i contamina,
que em destrueix la voluntat
transformant-la en poca cosa.
Tens aquesta capacitat,
la de fer-me perdre el sentit.
Sols un cop de dits és suficient
per marcar-me el teu camí,
amb total impunitat.
Encara que em demanis la lluna,
saps que el teu desig es complirà.
El que surt de la teva boca
vesteix el meu cos de l'aroma
que ens agrada,
a tots dos, respirar.
Ningú sap el que costa
fins que no en pren la mida.
Qui diu que sigui fàcil estimar?
Però sempre és el pas de sortida,
a tot allò que em mou la vida.
El meu punt d'inflexió,
comença amb un dolç petó
recorrent la teva boca,
en busca de color.
Vas dibuixar un desig,
i jo el vaig trobar en tu,
enmig d'un sentiment
embriagat de dolçor.
Allò que m'enganxa,
mai té explicació...
La paraula m'omple la boca,
em surt per l'esperit,
em cultiva l'ànima
quan em pot el desig.
Em pot canviar el destí,
i fer-me caure en un forat.
El teu rastre pot causar,
en la meva vida,
un gran estrall...
i segueix sense importar-me
si estic o no
de cap per avall.
Em sento viva amb un pedaç.
Una petita paraula
es pot fer gran,
si es comparteix el mateix instant.
T'estimo és immensitat,
la música que porta el compàs,
el que ens dona seguretat,
de saber,
que som per algú, importants.
