Ens separen dos centímetres de roba,
quan jo penso amb el teu cos.
La meva ment, boja
busca una solució
per poder entrar en acció.
Necessito del teu aire,
del teu plaer carnal...
No cal que t'ho digui,
els meus llavis buscaran camí
en mig dels entrebancs.
Jo no sé que m'has donat,
però cada cop és més difícil caminar,
si penso remotament,
que tu no ets per mi
la resta d'eternitat.
De tu, sempre en tinc ganes.
De dia i de nit.
Per la tarda i a mig matí.
M'encanta dibuixar el teu cos
amb la punta dels meus dits.
I encara que vull pensar,
que amb tu,
sempre hi haurà un demà.
Deixa'm actuar.
Les oportunitats es perden
si no es saben aprofitar.
De paraules escrites
el cor no viu.
Sempre li falta aquell caliu
de les nits furtives.
A mitges dites
sempre amb misteri
buscant resposta
a les preguntes,
que ens falta viure.
La por ens farà de coixí
per no ser agosarats,
de córrer cap un destí
que encara ningú ha marcat.
A mitges dites
pensaments tancats.
El que no és vol pronunciar
per si resulta veritat
que fa temps ja era,
i mai ha estat.
Dir, no és el mateix que sentir
i mai ho serà.
Amb el cor encongit
passejo l'esperit
enmig del no res.
La llum que em fa de guia
aquesta nit,
perd resplendor.
La lluna, és l'única que m'il·lumina,
en mig de la foscor.
S'esperen pluges en la meva tardor.
M'aixoplugaré del meu destí,
amb el paraigües del teu cor
on els problemes es difuminen
desfent-se en mil colors.
El millor serà dels dos.
El sempre continuació
per que un mai no arribi
amb clara intenció.
I cridaré ben fort,
que per molt que arribin les pluges,
sempre,
tornarà a sortir el nostre sol.
Ets com una dolça droga
que m'enganxa i contamina,
que em destrueix la voluntat
transformant-la en poca cosa.
Tens aquesta capacitat,
la de fer-me perdre el sentit.
Sols un cop de dits és suficient
per marcar-me el teu camí,
amb total impunitat.
Encara que em demanis la lluna,
saps que el teu desig es complirà.
El que surt de la teva boca
vesteix el meu cos de l'aroma
que ens agrada,
a tots dos, respirar.
Ningú sap el que costa
fins que no en pren la mida.
Qui diu que sigui fàcil estimar?
Però sempre és el pas de sortida,
a tot allò que em mou la vida.
El meu punt d'inflexió,
comença amb un dolç petó
recorrent la teva boca,
en busca de color.
Vas dibuixar un desig,
i jo el vaig trobar en tu,
enmig d'un sentiment
embriagat de dolçor.
Allò que m'enganxa,
mai té explicació...
La paraula m'omple la boca,
em surt per l'esperit,
em cultiva l'ànima
quan em pot el desig.
Em pot canviar el destí,
i fer-me caure en un forat.
El teu rastre pot causar,
en la meva vida,
un gran estrall...
i segueix sense importar-me
si estic o no
de cap per avall.
Em sento viva amb un pedaç.
Una petita paraula
es pot fer gran,
si es comparteix el mateix instant.
T'estimo és immensitat,
la música que porta el compàs,
el que ens dona seguretat,
de saber,
que som per algú, importants.
Camino sense drecera,
amb fermesa i decisió,
marcant la condició,
extrema,
del que marquen aquesta nit,
els teus llençols
en el meu llit.
Amb sinuosa pulcritud,
veig el teu cos en la fosca,
que m'incita a pensar,
que el desig és la resposta
que tant s'ha fet esperar.
El temps s'ha aturat
i amagat en un racó,
es manté pacient
a que iniciem la nostra acció.
La profunditat emocional
ja vindrà després.
El gust és un plaer
que s'ha de menjar calent.
La intenció, és la que és.
Ves a saber,
que trobarem quan passi el temps?
Records polsosos plens d'encant,
en mig de la nostra vida,
amagats.
Potser segur,
algun disgust desdibuixat.
A aquest, no li farem gaire cas.
Petons oblidats.
Amors amagats.
Qui sap...
El que sé,
és que no m'oblidaràs.
Per bé o mal,
en la teva vida ja he passat.
He dit passat?
Si jo segueixo aquí, respirant.
El nostre temps
és concentrat.
No necessita quantitat.
Qualitat vesteix la imaginació,
que nosaltres li vulguem donar.
