Sense preu

El batec del meu cor,
ha canviat d'ubicació.
Em despullo poc a poc,
doncs encara no tinc pressa.
La dolcesa dels teus llavis,
em fa sentir peresa 
de tornar-me a vestir.
El petó és la paraula.
El permís del sentiment.
El saber per on comença l'instint,
de menjar-te lentament.
Del que mai en tinc prou,
n'estic segura,
és del teu cos desdibuixat.
La penombra és l'aliada,
del que no m'agrada ensenyar.
Sense preu és el meu gust,
de tornar-te a tastar
i repetir sense avorrir-me,
fins perillosa sacietat.
Sols et puc dir una cosa,
que et guïs pel teu instint.
El perfum del meu cos,
et portarà sense preu,
al sentiment del teu desig.

Escolta al teu cor

Quan et vaig veure

per primer cop,

vaig pensar que els àngels existien,

i em venien a robar el cor.

Els teus ulls no m'enganyaven,

respiraven veritat.

El cel de la muntanya,

havia vingut a ciutat.

Buscaven altres aires,

que jo no sé si et puc donar.

L'amor és una moneda,

que no es pot bescanviar.

Disfressar el que volem,

no sempre té bons resultats.

Mes,

a vegades,

és positiu arriscar.

Escolta el teu cor.

Què et diu en aquests instants?

La veritat sols s'escolta,

si no és disfressa d'il·lusió.

En els teus ulls em vaig perdre,

en el teu cor em vaig trobar,

en els teus llavis vaig sentir,

que pot ser,

sols pot ser,

em començaves a estimar.

Si els àngels han baixat del cel,

jo aquest, no el deixo marxar.

La fera que porto dins

Es desperta de bon matí,
ensucrada de cap a peus,
per no poder dormir,
a la bèstia que porto dins,
del que tu difícilment veus.
Cremallera en mà,
es difumina els ulls
i es maquilla el pensament.
Es pinta els llavis per besar,
al que em pot arribar estimar,
si l'aconsegueixo estabornir,
amb un petó dels meus.
I quan tot sembla ja tranquil,
i la feina ja feta,
trec a la petita fera,
per que surti a passejar.
Tothom té dret de llibertat.
El monstre que porto dins,
necessita meditar.
Els sacrificis sempre costen,
al qui els vol realitzar.
La meva fera s'alimenta 
d'un trosset de vanitat.
I quan arriba la nit,
la deixo dormir tranquil·la.
Descansa esperant el dia
per tornar a atacar,
aquell que potser avui,
per fi, 
es deixarà menjar.

Confiança

La vida ens dibuixa cercles concèntrics,
units per línia fina.
La construcció de la confiança,
es fa dia a dia.
Torres més altes han caigut.
Torres més petites cada dia creixen.
La voluntat és d'un mateix,
de trencar o no les regles.
El sacrifici pot ser molt dur,
la recompensa molt sàvia.
El que vol recollir el fruit,
primer ha de plantar llavor,
per ser recol·lector
del sentiment més pur.
La confiança és una ratlla,
dibuixada en un paper,
molt petita i estreta,
que s'amaga quan té por
i surt quan es torna valenta.
Educar els sentiments
és de difícil control.
Confiança és un tresor,
dibuixat en el cor,
que tremola en la foscor,
i és perd quan és fa malbé.

Distància

La línia fina,
entre la bogeria i la cordura.
Els metres que falten per donar-te la mà.
El temps que falta per tornar-te a estimar.
El voler oblidar
posant la cuirassa,
per si tenim por de tornar a lluitar.
La segona oportunitat de la vida,
que ens ajuda a pensar.
Els pams que falten per recórrer,
viure amb tu l'eternitat.
Dos punts separats,
que potser no es volen tornar a unir.
Potser serà millor així,
per no acabar fent-nos mal.
El adéu que sempre és marca,
en la pell del nostre temps.
El desig creix amb la distància,
disfressat de sentiment.
Camino sense pressa,
deturant-me cada instant.
Potser si m'enganyo a mi mateixa,
la distància esborrarà,
les ferides mal curades,
del que fou el meu passat.

El que escric

Escriure és sentir.
El poder de la imaginació fet paraula.
Fer camí,
resseguint cada ratlla,
explicant sentiments de trossets 
retallats de la meva ànima.
Intentar lligar mots 
i que tinguin concordança.
És com ballar amb el diable
que no saps mai quan t'enganya.
Com la paraula.
Depèn qui la diu,
depèn qui l'escriu,
és d'amor o d'odi,
simpatia o enyorança.
Escriure és com tocar un instrument
del que traiem tota la màgia.
És cuinar a foc lent,
el que quedarà de per vida.
Les paraules se les emporta el vent.
L'escriptura és de vida infinita.
Escriure és un tremolí
que em passa pel cos,
quan us vull explicar,
les flaqueses del meu cor.
Permeteu que sigui justa,
i no deixi mai d'aprendre.
Cada mot que us escric,
és el que a mi em dona vida.

Esbossos

He agafat un pinzell,

i he començat a dibuixar,

el que per tu és un somni,

i per mi la realitat.

Els traçats són imperfectes,

difícils de definir.

Dibuixar per mi no és fàcil,

si el pinzell és fa petit,

cada cop que et tinc amb mi.

Despullada de perjudicis,

ressegueixes la meva anatomia.

No cal saber dibuixar,

per ensenyar-te a estimar,

un trosset del que t'estima.

Barrejar els colors no és fàcil,

i entre llums i ombres ballem,

sense saber distingir,

entre els teus somnis 

i els desitjos de la meva ment.

El dibuix és proporcionat al sentiment.

O almenys això pensava.

La realitat s'ha distorsionat,

quan s'ha mirat en el mirall,

i n'ha trobat un tros trencat,

de la meva ànima mutilada.

He agafat un pinzell,

i he començat a dibuixar,

el que per tu és un somni,

i per mi,

sempre serà somiar.